Somriure del gat

No jutgis mai el que no has viscut

En Marc estava reflexionant a l'avió. Semblava trist, cap cot, deprimit... I si que ho estava, perquè ell havia aconseguit treball, sí, treball de científic! Però no era un treball qualsevol, havia d'anar al Pol Nord, i ell, la veritat, no estava gens content. Durant el camí fins al Pol Nord no parava de pensar, li passaven moltíssimes coses pel cap, la majoria dolentes, i per això ell volia tornar. Pensava en quan arribes allà agafar el pròxim avió de tornada però potser aquell avió tardava dies en venir, es clar era el Pol Nord! Però ell no era així, sempre s’esforçava en les coses, mai es donava per vençut, era un noi intel·ligent, tranquil, decidit, sempre amb el cap ben alt, amb ganes de treballar i sacrificat en tot el que era necessari. Però justament en aquell moment no estava demostrant cap de les seves qualitats, estava nerviós, tant, que fins i tot molestava a la gent del avió. Un noi, al veure el seu nerviosisme, es va apropar a ell i li va dir que quin era el motiu dels seus nervis, ell li va explicar tot. Al acabar el noi li va donar un consell: “no jutgis mai el que no has viscut” i se’n va anar, en Marc es va quedar pensatiu i va veure que el noi tenia raó. Aquella frase li va quedar marcada, i ràpidament, es va tranquilitzar hi començava a veure-ho tot més clar, ell anava a treballar de científic, la professió que més li esqueia, i allà al Pol Nord hi havien moltes coses que observar i investigar. Potser no seria tant dolent com pensava, fins i tot, amb sort, descobriria alguna cosa fascinant, mai vista. Això si, el canvi de temperatura si que li afectaria, de viure a Matadepera, a viure al Pol Nord, era un canvi radical però segur que s’acabaria acostumbrant, mes o menys es passaria allà uns 3 anys.

Quan el avió va aterrar, els nervis van tornar al seu cos, no es podia controlar. Per una part estava content, per què anava a viure una aventura, una cosa totalment diferent a la seva vida quotidiana, però per una altra part estava nerviós i trist, per què no sabia el que li esperava, ni si li agradaria, i a més, trobaria molt a faltar a tothom, tant de la seva família com als seus amics. Un cop abaix va anar a buscar la seva maleta i es va dirigir cap al centre d’investigació que estava bastant lluny. Portava ja una estona caminant i estava congelat de cap a peus, gairebé no es podia moure, quan de cop una moto de neu s’acostava ràpidament cap a ell, fins al punt d’aturar-se davant seu. Pujada a la moto hi havia una noia que va començar a parlar en català a en Marc, ell estranyat li va preguntar que com sabia que era català i ella li va dir que ho sabia perquè portava una bandera catalana bordada a la jaqueta, el noi amb cara de ruc se la va quedar mirant, pensant que tenia raó, però ell més be, pensava en la seva bellesa. Era una noia preciosa, alta, rossa, d’ulls blaus com el gel i amb una cara delicada. Era exactament el contrari d’en Marc. El noi va quedar totalment hipnotitzat, va ser un amor a primera vista. Ella també treballava al centre d’investigació i el va portar en la moto, durant el camí van parlar bastant, ella es deia Helena, portava 6 mesos al Pol Nord i estava contentíssima de treballar en aquell lloc, en Marc li va explicar tot el que havia pensat en el avió i ella li va dir que li va passar el mateix, i ell es va tranquilitzar. L’Helena va ser un gran suport per a en Marc els primers mesos, li va ensenyar tot el que sabia i el va ajudar a adaptar-se, el treball l’hi apassionava, era tot perfecte. En Marc cada cop estava més enamorat d’ella, i s’havia donat conta que en tot el temps que portava allà no havia pensat en marxar, ni volia fer-ho, per què ell volia estar amb l’Helena i passar més temps junts. Finalment al cap de dos mesos més, en Marc es va declarar, i l’Helena també estava enamorada d’ell. Van ser els moments més feliços que van viure junts allà.

La mala notícia va arribar quan ella li va dir que ella acabava els tres anys de treball 6 mesos abans que ell. L’Helena va tornar a Catalunya i aquells 6 mesos van ser desesperats, eterns i horribles per en Marc, va passar de l’alegria i l’amor a l’amargura i la desgracia. Ho estava passant fatal, no hi arribaven cartes ni res, era impossible comunicar-se amb ella i això el consumia dins d’aquell búnquer de metall rodejat d’una tempesta de neu que no descansava mai. El treball ja li donava igual, i a falta d’uns dies per marxar li van anunciar que durant aquells pròxims dies hi hauria una nevada molt abundant i que no podria sortir, tindria que marxar al cap d’unes setmanes, quan tornes l’avió. En Marc es volia morir, ja no podia més, era impossible que aguantes, aquella desesperació el feia ficar nerviós i no parava de pensar en ella. El dia que suposava que havia de marxar, però que van aplaçar per culpa de la neu, ell va decidir que marxaria si o si. Es va assabentar de que el avió venia igualment, i en Marc d’amagat va decidir sortir, agafar una moto de neu hi anar-se´n. El viatge va ser horrible, hi havia moltíssima neu però l’amor cap a l’Helena era més fort que qualsevol cosa. Finalment va aconseguir arribar-hi i va aconseguir marxar. Un cop arribat a Catalunya va anar a buscar a l’Helena i li va explicar tot, ella va dir que el que havia fet era molt perillós, però que demostrava el seu amor, i això a ella, encara que no ho va dir, li agradava molt. Ella li va dir que també l’havia trobat molt a faltar, però finalment estaven junts i aquella angunia havia acabat. Aquella historia d’amor els va fer més forts i en Marc i l’Helena estaven fets l’un per l’altre,van viure junts per sempre i van tenir dos fills, en Xavi i la Anna.